Les primeres petjades humanes a Pollença ens transporten a la protohistòria. Les construccions navetiformes de la serra de Cornavaques, Bóquer i Formentor, datades entre el 2000 i el 1500 aC, en són testimoni. També ho són els enterraments funeraris, com el conjunt de dotze coves a Sant Vicenç (1600–1300 aC) i la cova de Can Martorellet, una de les troballes més recents i rellevants.
Durant el període talaiòtic (1300–500 aC), el territori es va omplir de construccions aïllades i de poblats com Can Daniel Gran, amb més de 15.000 m² d’àrea urbana, i el poblat de Bóquer, que coexistí amb la ciutat romana de Pol·lèntia, fundada el 123 aC prop d’Alcúdia. Aquesta influència romana perdurà fins a l’època islàmica, quan els àrabs anomenaren Bullansa tota la comarca.
Amb la conquesta catalanocristiana (1229–1232), es posaren les bases materials i culturals de Pollença. Les terres de l’antiga Pol·lèntia-Bullansa quedaren dins la porció reial, però ben aviat Jaume I les cedí a l’orde del Temple i, en menor mesura, al Bisbe de Mallorca, als cavallers de Tortosa i a altres barons. El 1240, la parròquia passà a mans del Temple, i el 1314, a l’orde de Sant Joan, que es mantingué com a principal senyor feudal fins al segle XIX.
Al segle XIV, Pollença ja mostrava signes d’organització municipal. Amb uns 3.000 habitants, era una de les viles més destacades de la Part Forana. Tenia una economia diversificada on sobresortia la ramaderia ovina i una incipient indústria tèxtil que es consolidaria el segles següents.
Durant la baixa edat Mitjana i l’època Moderna, Pollença participà activament a la Revolta Forana (1450) i la Germania (1520), que provocaren anys de crisi. La seva situació costanera la convertí en objectiu dels corsaris turcs-barbarescs, amb ràtzies com la de Dragut el 31 de maig de 1550, rebutjada heroicament pels pollencins liderats per Joan Mas. Aquest episodi es commemora cada 2 d’agost amb el simulacre de Moros i Cristians, dins les festes de la Mare de Déu dels Àngels, patrona del municipi.
La segona meitat del segle XVII aportà estabilitat. Se superaren les lluites entre Canamunt i Canavall, minvà el perill corsari i la població creixé fins als 5.000 habitants. El 1688 arribaren els jesuïtes i s’inicià la construcció del temple de Monti-sion, acabat el 1738. Paral·lelament, es construí el nou temple parroquial (1714–1790), tot i que la façana no s’enllestí fins al segle XIX. En aquesta època, concretament el 1848, arribaren les germanes de la Caritat, dedicades a labors assistencials i educatives, labor a la que se sumarien posteriorment les germanes dels Sagrats Cors.
Al segle XIX Pollença va perdre pes relatiu respecte a altres municipis de Mallorca. Així mateix, la població augmentà fins als 9.000 habitants, dedicats majoritàriament al camp, el que no fou impediment per mercantilitzar cada cop més l’agricultura. Aquest creixement anà acompanyat d’una forta emigració cap a l’Argentina, especialment a Rosario i La Plata, que es mantingué fins a la Guerra Civil.
Mentrestant, naixia el nucli del Port de Pollença, conegut com “U Moll”. El 1860 només hi vivia una família de pescadors, però la consolidació de la pesca i l’obtenció d’una duana el 1865, impulsaren el seu desenvolupament. Cap al 1900, ja eren prop d’un centenar els seus habitants.
En la vessant cultural, el tombant de segle i les primeres dècades del XX foren temps de renaixença cultural. Pollença esdevingué bressol de figures com Miquel Costa i Llobera, Ramon Picó, Mateu Rotger i Guillem Cifre de Colonya, fundador de la Institució d’Ensenyança i de la Caixa d’Estalvis de Pollença, de la qual Clara Hammerl, en fou directora. A partir de 1914, l’arribada d’artistes forans com Anglada Camarasa i Titto Citadini consolidà el caràcter cultural del poble. Aquest fenomen coincidí amb l’inici del turisme de qualitat, amb hotels com el Mar i Cel, Miramar, l’Illa d’Or i el Formentor. Tot plegat quedà truncat amb la Guerra Civil, que comportà repressió, empresonaments d’aquells que havien lluitat per modernitzar i impulsar la igualtat social a Pollença durant la Segona República.
La postguerra significà fam i manca de llibertats. No fou fins als anys 50 que el turisme tornà amb força. Fins als anys 70, aquest convisquè amb un notable creixement industrial: tallers de ràfia, la fàbrica de catifes de can Morató i la producció nàutica al Port. Com a la resta de l’illa, a partir dels anys 80 el sector serveis i de la construcció esdevingueren els veritables motors econòmics, eclipsant la resta. Així mateix, cal apuntar la particularitat del naixement del lloguer vacacional en aquests anys, model imitat després a bona part de l’illa.
En aquesta època, Pollença començà a tenir un saldo migratori positiu, gràcies a la població procedent, principalment, d’Andalusia. També del Regne Unit, que avui constitueix la comunitat estrangera més nombrosa del municipi. A aquests s’hi afegiren, a partir de 1992, col·lectius procedents de l’Europa de l’Est i del Sud global. D’aquesta forma, el municipi arribà als 17.000 habitants el 2008, xifra que es manté actualment.
Text de l’historiador pollencí i Doctor en Història, Pere Salas Vives
Bibliografia d’interès: Història de Pollença. Segle XX, de Pere Salas Vives