 |
| Història de Pollença
Autors: Miquel Cifre Cifre, Francesca Crespí Ramis i Pere Salas
Vives.
Prehistòria i Història antiga
Les restes arqueològiques del pretalaiòtic (2000-1500 a.C.) són
molt abundants. Destaquen les construccions de navetiformes a la serra de Cornavaques,
Bóquer i Formentor. També són molt importants els enterraments
funeraris, ressaltant en aquest aspecte el conjunt de 12 coves artificials a
l'Alzinar de Sant Vicenç, datades entre el 1600 i el 1300 a. C. La darrera
troballa important del pretalaiòtic pollencí es va produir el
1989, es tracta d'una cova de la possessió de can Martorellet (serra
de Cornavaques) que contenia un impressionant conjunt de ceràmica i altres
objectes, que segurament varen ser dipositats en motiu de ritus funeraris.
A partir del 1300 a. C. el pre-talaiòtic comença a ser substituït
arreu de Mallorca per la cultura dels talaiots. A Pollença trobam nombrosos
exemples del monument més representatiu d'aquesta època, el talaiot:
els del Puig d'albeguins, del Molí de vent (Almadrava), de la Penya Mascorda
a can Eixartell, de la rota d'Alt a can Vela Gran, de can Vela Petit, de Fartaritx
del Racó, dels vilarets de Llenaira... També són molt importants,
encara que totalment arrasats, els poblats emmurallats que varen succeir en
el temps als primigenis talaiots: Can Daniel Gran amb els seus 15.300 m2 d'àrea
"urbana" és un dels més grans de Mallorca, el qual començà
a ser habitat sobre el 1.000 a. C. Tanmateix, avui en dia quasi bé no
es pot distingir cap mena de construcció, entre les quals hi havia 3
talaiots circulars i dos quadrangulars integrats dins les murades que formaven
part del seu sistema defensiu. L'altre conjunt estrella del talaiòtic
a Pollença és el poblat de Bóquer, tot i que encara en
quedin menys restes. Tan sols es conserva el topònim a l'actual possessió
de Bóquer i dues tàbules patronatus d'època romana. Pel
que fa als aspectes culturals es nota al final del període un procés
creixent d'aculturació, sobretot pel que fa la presència d'elements
d'altres cultures mediterrànies, com el culte al brau. En aquest sentit
hem de mencionar la troballa dels Bous de la Punta (can Tirana), que consisteix
amb les restes d'uns bous de fusta que servien de taüt, datats sobre el
300 a. C. Aquesta troballa i les seves reconstruccions es pot veure al museu
de Pollença.
El 123 a. C. Roma de la mà de Quint Cecili Metel va conquerir l'illa
de Mallorca i seguidament va fundar la ciutat de Pol.lentia. Aquest topònim,
sobretot en èpoques futures, designarà no només la ciutat
en si, sinó també el seu espai rural, és a dir, els actuals
municipis d=Alcúdia, Pollença i part de les muntanyes d'Escorca.
La interferència de la ciutat amb el món indígena degué
ser molt important des de ben prest, encara que no sabem amb quina mesura. Si
és cert que el 10 a. C. Bóccoris estava federada amb Roma i requeria
d=un protector Romà, però 16 anys després (6 d. C.) es
va cercar un altre representant a la "Urbs" perquè segurament
l'anterior no havia pogut frenar la seva decadència. La ciutat també
havia estat citada per Plini el Vell, i comunament es creu que es localitzava
al Pedret de Bóquer, tot i que podria representar un habitat molt més
dispers, abraçant el que actualment és el Port de Pollença
fins a Llenaira i Gotmar. Les restes visibles avui són pràcticament
inexistents, encara que no s=ha fet cap campanya arqueològica al respecte.
Una altra dada de la romanització de la contrada és l=existència
d'un poblat de metalAlúrgics a Formentor, la troballa de monedes en l'espai
rural, datades sobretot a partir del segle II d. C. i la presència de
topònims llatins que encara resten ben vius, com són els de Colonya,
Formentor i Santuïri, entre d'altres.
Tornar index historia
Època bizantina i islàmica
El 425 Pol.lentia és destruïda pels vàndals. Hipotèticament
s'ha apuntat que molts dels habitants de la ciutat es varen establir més
a l'interior per tal de restar més protegits, encara que no fundasin
cap nucli urbà. De fet, avui és quasi segur que la ciutat de Pol.lentia
no va finir per l'escomesa dels bàrbars, sinó que va continuar
durant tota l'època bizantina i quasi tota la musulmana, molt possiblement
com a únic nucli urbà de la contrada fins que, definitivament,
va acabar en algun moment del segle XII. Així, el naixement de Pollença
com a nucli urbà seria del segle següent.
Durant l'època islàmica la població que vivia al districte
-Juz- de Bulânsa ho feia de forma dispersa, amb petits nuclis de caràcter
clànic que explotaven agrícolament les alqueries i rafals. En
una d'aquestes, avui coneguda per Son Grua, es va trobar una làpida funerària
que es guarda al museu de Mallorca, datada el 517 de l'hègira (1123-4
d C.). De fet, en ella hi ha escrit el nom de la primera pollencina coneguda:
Zaynab hint Abi alHakam. Els musulmans també construïren sínies
i qanats per poder aprofitar al màxim el recurs de l'aigua, vital per
a la seva agricultura basada en el regiu. Alguns d'aquests qanats es poden veure
en l'actualitat, com és el de Llinars i els principals sistemes hidràulics
existents eren els de Ternelles, l'Horta de Cubelles, del torrent de l'Almadrava
(el rec) i el de Llinars.
Tornar index historia
La conquesta catalano-cristiana
El 1229 l'exèrcit de Jaume I va incorporar l'illa a l'òrbita
del món cristià i de la cultura catalana. Tot apunta que és
en aquest moment quan neix la vila de Pollença.
Les terres del districte musulmà de Bulânsa, que incloïen
l'actual Pollença, Alcúdia i part d'Escorca, varen restar a la
porció reial. Però prest el Rei va cedir bona part d'aquest territori
-que a grans trets correspon a l'actual municipi de Pollença- als Templers,
als cavallers Dartusa (Tortosa), al bisbe de Mallorca i a altres barons. Seran
els senyors directes de la majoria de les terres i els futurs habitatges, però
al mateix temps cediren el domini útil a multitud d'emfiteutes. Tanmateix,
en pocs anys els Templers anirien adquirint quasi tot el domini senyorial de
les propietats del terme de Pollença, el que significava un gran poder
econòmic (percepció de rendes), però també jurídic
(mer i mixt imperi) i religiós (El bisbe Ramon de Torrella els va cedir
la Parròquia). El puig del Temple, l'actual Calvari, s'erigí com
símbol del d'aquest domini, ja que d=alt s=instal.laren les forques.
Al mateix temps que els Templers enfortien el seu poder, Pollença creixia
demogràficament i la incipient vila s'anava formant, primer amb carrerons
estrets i voltats, i després de forma més rectilínia. El
1236 ja hi havia parròquia reconeguda i el 1248 la Bulla del papa Innocenci
IV la reconeix. A finals de segle era una de les viles més importants
de la part forana i comencen a evidenciar-se incipients símptomes d'organització
municipal, a part de les institucions reials i senyorials preexistents (Batlius).
Lògicament, a mesura que la vila anà creixent, l'enfrontament
del poble amb els templers anà també augmentant, ja que aquests
no respectaven les franqueses atorgades per Jaume I.
El 1314 els béns i privilegis dels templers a Pollença passen
als Hospitalers. A partir d'aquest moment assistim també a una ofensiva
del poder del Rei, que vol recuperar, a través del seu Batle, part de
la jurisdicció cedida. Per això els plets sovintejaran en aquests
anys, per acabar imposant-se la corona. Tanmateix, els hospitalers seguiren
percebent les rendes de les seves terres i el seu batlle seguiria conservant
la baixa justícia entre els seus emfiteutes.
Fins els anys propers a la Pesta Negra (1348) fou una època d'expansió,
tant econòmica com poblacional. Exemples d'això és la prematura
confirmació, pel que fa a la part forana, d'una estructura municipal
pròpia. El 1330 la Universitat de Pollença ja està plenament
formada, amb un Consell de Prohoms i 4 jurats. A més, la vila des d'un
primer moment serà considerada entre les majors de l'illa i per això
tendrà dret a dos representants en el Sindicat Forà. Sembla que
fins al 1348 no s'aturà la repoblació, majoritàriament
protagonitzada per catalans, encara que tampoc faltaren els esclaus sarraïns
en aquesta època. Així s'arribà als 631 focs el 1329, el
que podria significar poc més de 3.000 habitants.
La pesta va afectar greument Pollença i va agreujar encara més
la crisi que ja era evident per altres factors, com per exemple les males anyades.
En aquest context es va produir l'afrontament dinàstic entre Jaume III
i Pere el Cerimoniós, que en part es manifestà en aquestes contrades.
Per mor del refugi de les tropes de Jaume III al Castell de Pollença
o del Rei, la fortalesa fou assetjada el 1343 i posteriorment hi va haver saquejos
al poble, ja que sembla que els pollencins foren partidaris del rei Jaume.
Segurament a causa de les penalitats d'aquests anys, el bisbe Berenguer Batle
va donar permís als Jurats de la universitat per edificar en el Puig
de Pollença una capelleta dedicada a Santa Maria de la Mercè.
Era l'origen del que es convertiria en un important monestir de monges tancades.
També eren els anys en què els homes de Pollença col.laboraren
en la construcció de les murades d'Alcúdia.
Però Pollença, com Mallorca, encara no s'havia recuperat plenament
de la crisi baix medieval, agreujada pels conflictes entre els pagesos i els
ciutadans. Per això esclatà la I Revolta forana el 1391 i el 1450
s'inicià el gran Aixecament Forà. En aquest darrer els pollencins
hi varen tenir una gran presència. Per exemple, en el segon setge de
Ciutat hi participaren una cinquantena i el mateix any construïren una
galera al Port de Pollença per interceptar les comunicacions marítimes
dels ciutadans. A més, després de la derrota dels forans el 1452,
el dirigent d'aquests, Pere Mascaró, continuà lluitant a les muntanyes
de Pollença fins el 1453, en què aquest i 24 pollencins més,
foren penjats a Ciutat.
Tots aquests fets, lluny de recuperar la vila, augmentaren encara més
la crisi i Pollença no pogué assolir, encara, els nivells d'abans
de la Pesta Negre.
Tornar index historia
La incorporació a la Corona Hispànica
El cens general de milícies que es va fer el 1515 va donar una important
quantitat d'homes d'armes, en total foren 647. Això significava un redreçament
de la població respecte a censos anteriors, però la persistència
al regne de la problemàtica social i econòmica no solucionada
amb les anteriors revoltes, provocà la Germania de Mallorca, en el qual
els de Pollença hi tornaren a tenir una participació molt important.
El juny de 1521 els gremis locals s'adheriren als de Ciutat i prest la vila
s'erigí en centre d'operacions contra Alcúdia, única plaça
que es mantenia en poder dels cavallers i demés mascarats. Tanmateix,
com a les anteriors ocasions, els revoltats foren derrotats, encara que en el
cas de la Germania la repressió fou més cruenta que en el passat.
El 29 d'octubre les tropes imperials de Carles I, després de superar
una defensa encarnisada de la vila, prengueren foc a l'església on s'havien
refugiat unes 200 dones i nins. Per això aquesta data seria coneguda
com l'any de la Destrossa.
Els fets d'armes no acabaren aquí. En aquell segle, com a l'anterior,
el perill dels atacs corsaris era constant. Per això el 21 de juny la
Universitat demanà permís per construir l'oratori de Sant Jordi,
en el punt de la sortida de la vila, en el camí que duia al Port; precisament
on es concentraven els homes d'armes per anar a combatre l'enemic. També
hi havia permanentment guardes (atalaies i escoltes) amagats a les costes i
als punts elevats per vigilar la ribera. Res no va poder evitar, però,
que la nit del 30 al 31 de maig es produís l'atac corsari més
important de la història de Pollença. El famós Dragut desembarcà
amb 1500 moros al caló (Badia de Pollença); guiats per un pollencí
renegat es dirigiren a saquejar tota la vila i raptar els seus habitants. Tanmateix,
la sort volgué que els corsaris no planificassin bé el seu atac,
el que va donar temps a Joan Mas, en absència del capità d'armes
que havia abandonat el seu lloc, d=organitzar la defensa amb la milícia
local. No sense greus pèrdues, els invasors foren expulsats. Tanmateix,
aquest també fou un dia tristament recordat durant molts d'anys, i per
això se'l nomenava el dia de la Desgràcia. Aquest atac, és
el que es commemora en el simulacre de moros i cristians de dia 2 d'agost.
En el segle XVI s'establiren a Pollença els Dominics, primer a l'església
del Roser-vell (1578) i després al convent que havien construït,
del qual s'acabarà l'església el 1616. Aquest fet no es va produir
sense les lògiques tensions amb el clergat local, que veia com un certs
competidors, sobretot pel que fa en el tema de les deixes i almoines, als Dominics.
Més tard, a aquests també els hi sorgí uns altres rivals,
ja que el 1688 els jesuïtes s'establiren al carrer de l'horta i a l'oratori
de Sant Jordi. El 1738 acabaren l'església de Monti-Sion i el 1745 la
imponent casa de la possessió de Son Brull, que també era de la
seva propietat.
Durant tots els anys en què es realitzaren aquestes grans construccions,
es produeixen alguns símptomes socio-econòmics de recuperació.
Així es constata un augment de la població fins a superar els
4000 habitants a finals del segle XVI. També es pot argumentar que és
una de les viles on primerament s'implanten els gremis, prova de la gran rellevància
que tenien les activitats no agràries. Així, el 1596 s'independitzaren
els gremis de Pararies i el de Teixidors dels de Ciutat; mentre que el 1653
ho va fer el de fusters.
Aquestes dades positives es combinaren amb sequeres i males anyades, així
com la persistència del corsarisme, tot i que al segle XVII ja només
es feia present amb petits escamots per atacar les possessions de la costa.
El fenomen dels bandejats també fou molt insistent durant el mateix segle,
provocant la visita de les autoritats per tal de perseguir-los. Entre 1601 i
1683, foren assassinades 85 persones.
En el darrer segle de l'època moderna es produïren importants esdeveniments
polítics. El més rellevants foren la guerra de Successió,
on els pollencins recolzaren majoritàriament el pretendent de la casa
d'Àustria, i els posteriors Decrets de Nova Planta de 1715. En aquest
mateix any, l'Estat abandonava el castell del Rei, que ja feia molt de temps
que només servia per a atalaia. L'altre esdeveniment destacable de la
centúria fou l'expulsió dels jesuïtes el 3 d'abril de 1767.
Durant aquests anys tornaren les greus epidèmies, com la de 1744-52 que
va fer minvar la població fins els 3.600 habitants. Després, avançada
la segona meitat de segle, començaria un increment poblacional continuat
i sostingut, Pollença entrava així en la modernització
demogràfica.
Tornar index historia
L'època contemporània.
El 22 d'agost de 1812 el consistori pollencí va jurar la Constitució
de Cadis. Tot i que amb un futur ple de reaccions, s'inaugurava l'època
Constitucional. Fins a la dècada dels 60 foren anys de creixement, sense
grans crisis i amb un augment espectacular de la població. El 1854 s'assolí
per primer cop en la història els 6.584 habitants, que superarien els
7.000 tres anys després. Aquest augment, ja molt visible a principis
de segle, es va traduir en algunes obres importants: el senyor Desbrull concedí
les aigües que brollen de la font de pararies, a l'estret de Ternelles,
i s=inicià la construcció d=un aqüeducte per portar aigua
a la vila. El 1826 arribà l'aigua al perímetre urbà i es
construí el rentador del Lleó, per després travessar el
poble de part a part. El 1827 s'alçà l'emblemàtica font
del gall o de l'almoina i 2 anys després li va tocar el torn a la del
mercat. El 1829, s'inicià l'annex al temple de Sant Jordi, que serà
primer un hospici i després, el 1849, residència de les monges
de la caritat.
Un dels trets importants del segle fou la construcció d'un primigeni
moll a la badia de Pollença el 1830. El 1860 es construí una nova
carretera que connectava la vila amb el port, 3 anys més tard s'inaugurà
el far de Formentor i dia 5 de gener de 1865 fou habilitat el moll, com duana
de 40 classe per donar sortida als productes d'exportació. El creixement
de la població a la vila i l'augment de l'activitat pesquera durant el
segle XIX, va propiciar la gradual instal.lació de pollencins al Port.
El 1868 només eren dues famílies, però a finals de segle
ja es pot parlar d'un petit nucli de població plenament consolidat.
El XIX també fou el segle de les desamortitzacions eclesiàstiques
i municipals. Durant el bienni progressista el Convent, Monti-sion i Sant Jordi
passen a ser propietat de l'Ajuntament. La comuna de Santuïri, que havia
estat comprada als hospitalers per part de la Universitat el 1704; el 1880 s'hi
va traslladar el cementiri, que des del 1823 estava en el camp d'en Costa. Destaca
la seva portalada projectada per l'arquitecte Joaquim Pavia Birmingham.
El nucli urbà fou objecte d'importants transformacions urbanístiques:
es féu l'actual plaça major, agafant part de l'antic cementiri
interior; també s'obriren nous carrers en el casc antic i es projecten
eixamples, com el de la zona del camp d'en Campos, els primers carrers del qual
ja s'establiren a finals de segle, mentre que la resta no s'acabarà de
construir fins ben entrat els anys 20 i 30 del XX. També la fisonomia
urbana canviarà amb les cases senyorials que es construeixen durant tota
la centúria: can Costa nou al carrer Major, can Llobera de Plaça,
can Aulí, can Franc... Aquestes grans cases que contrasten amb la resta,
manifesten la pervivència de senyors de poble -antiga mà major-,
propietaris de la majoria de les possessions, i que encara seguien dominant
econòmica i socialment el municipi.
Estam en una època majoritàriament constitucional que donarà
entrada al joc electoral. Això farà possible una nova dimensió
a la política local, en la que les classes més modestes, a finals
de segle, podien aspirar a fer política. Durant el sexenni, 1868-1874,
la democràcia masculina permetrà que per primer cop un Ajuntament
(1872) es formi sense cap senyor i, també de forma innovadora, aquest
engegà una important política anticlerical. Tanmateix, tot fou
un miratge, perquè el 1875 es "restaurà", encara que
no en el cent per cent, l'antiga situació i els notables tornaren a dominar
directa o indirectament cada consistori. En aquest context sorgeix la figura
de Guillem Cifre de Colonya, que donà un gran impuls a la societat pollencina
de finals de segle. Ell i un grup important de col.laboradors, va fundar el
1879 la Institució d'Ensenyança de Pollença, un any després
la Caixa d'Estalvis de Pollença (Colonya), una societat de Socors Mutus
i una Cooperativa. En política, impulsà el partit republicà
i intentà trencar el caciquisme que tant liberals dinàstics com
conservadors havien imposat en el municipi. Aquest moviment creà una
resposta molt important d'aquests darrers i també de l'església,
que fundaren noves escoles catòliques i el Banc Agrícola de Pollença
el 1893.
Culturalment, el final del vuit-cents fou inigualable. Sobresurt la figura
de Miquel Costa i Llobera, que va dignificar la cultura catalana i es va convertir
en un dels poetes per excel.lència de la seva època i de tots
els temps. Però altres il.lustres pollencins l''acompanyaren, com el
poeta i autor teatral Ramon Picó i Campamar, el també poeta Joan
Guiraud, el pintor Llorenç Cerdà, el músic Miquel Capllonch,
l'historiador Mateu Rotger Capllonch... A més, una sèrie de notables
locals, com Antoni Maria Cerdà o Ramon Martorell, donaren un gran impuls
a les festes de la Patrona, recuperant el simulacre a partir de 1882 i realitzant
o recuperant la galeria de fills il.lustres.
En el terreny econòmic el segle acabà amb una greu crisi que
ja era molt evident des de 1888. Els motius foren varis: una conjuntura recessiva
de l'agricultura mallorquina, nevades i pluges desmesurades a nivell local,
malalties del bestiar, decadència industrial, depredació fiscal
per part de l'Estat... Aquesta crisi econòmica fou una de les causes
-no la única- que va impulsar la gran emigració a l'Argentina,
que començà precisament el 1888, i d'importants traspassos de
la propietat. El segle acabà amb la derrota a la guerra de Cubà,
la qual s'emportà la vida de nombrosos joves i molts més foren
separats de la seva terra en els anys més productius. Tanmateix, cal
assenyalar que del conflicte en sortí un heroi local, es tracta del corneta
d'infanteria Bartomeu Cifre Bibiloni que va obtenir la creu de San Fernando
pels seus fets el gener de 1896.
Tornar index historia
Primeres dècades del segle XX
El segle XX començà amb novetats i continuïtats importants.
Novetat fou el sorgiment d'un turisme primigeni que va provocar l'obertura d'una
sèrie d'establiments hotelers: la pensió "Cosmopolita"
-avui Juma- i "cal Lloro" a la vila; a la Cala de Sant Vicenç
s'hi instal.là la pensió can Niu. En el Port de Pollença,
aquest turisme aconseguí consolidar el nucli de pescadors, que ja el
1909 tenien església pròpia, mentre a les dues dècades
següents es crearen els hotels Puerto, Mar i Cel, Bristol, Marina i Bellavista.
Tot plegat va culminar amb la inauguració el 1929 de l'hotel Formentor
propietat d'Adan Diehl.
En tot aquest procés no va resultar aliè l'establiment a Pollença
d'un grup de pintors que donaren gran renom al municipi i fundaren el que s'ha
anomenat, no sense polèmica entre els estudiosos, l=escola pollencina
de Pintura. Santiago Rossinyol a finals del XIX i Joaquim Mir el 1903 foren
els primers, però després els seguiren Anglada Camarasa, Tito
Citadini, Adan Diehl, Atilio Boveri, Sorolla, Roberto Montenegro, Tudela, Eugen
Mosgraber, De Creff, entre d'altres. L'arribada d'aquestes personalitats no
va deixar d'influenciar artistes pollencins que arribaren a assolir un gran
renom, casos de Guillem Bestard i Dionís Bennassar. Tampoc pòdem
oblidar que el 1904 Miquel Capllonch ja era un músic de renom i Llorenç
Cerdà va continuar la seva tasca com a pintor acadèmic.
Els primers anys del segle també es caracteritzen per l'obertura de
fàbriques modernes. Per exemple, el 1930, es creà una indústria
destinada a la realització d'espardenyes i més tard de productes
de ràfia. Però més important encara fou la fàbrica
de catifes de can Morató, que començà la seva activitat
el 1922 . També, s'ha d'assenyalar que el 1907 Bartomeu Aloy, de can
Franc, fundà la primera fàbrica d'electricitat del terme, arribant
el 1916 al Port. Tampoc faltaren industries de refrescs, com la de Damià
Cerdà Vicens el 1912, la d'Embotits Forteza el 1924 o la indústria
tèxtil de Martí Pons...
Però aquest estat de coses no aconseguí alterar sustancialment
el sistema productiu. L'agricultura encara ocupava a la gran majoria de veïns,
i amb ella continuaren a grans trets les relacions de poder local que havien
dominat en el passat. Els grans terratinents, continuaren dominant la vida local,
tot i que cada cop més el moviment obrer o de pagesos estava més
organitzat i mobilitzat. Continuaren les associacions fundades per Guillem Cifre
de Colonya o els seus successors, com el Sindicat Agrari de Colonya; també
el mencionat "Pósito", La Fraternal de Sabaters..., però
en sorgiren d'altres de molt més combatives, com el Cercle d'Obrers Picapedrers
de caràcter socialista. Tampoc faltaren associacions catòliques
o auspiciades per l'Església com el Cercle Obrer Catòlic.
Continuant en el plànol associatiu, val a dir que el nou segle començà
amb la creació el 1900 del "Club Ciclista de Pollensa" que,
segons es diu, anys més tard derivaria en l'actual Club Pollença;
el 1930 aquesta associació ja pren el nom actual; de fet, és l=única
que encara roman oberta nascuda abans de la guerra.
En temps del batle Joan Vives Rotger es va remodelar la plaça de la
llibertat creada on estava l'antic cementiri interior i que es convertiria en
un dels punts més importants del urbanisme pollencí.
Tornar index historia
II República, Guerra i Post-guerra.
Durant la II República es posaren de manifest les tensions socials existents,
els sectors tradicionals lluitaren per no perdre cap de les prerrogatives que
gaudien i sorgiren partits republicans o grups de tendència anarquista
cada cop més reivindicatius. Tanmateix, el caciquisme i una mentalitat
conservadora estesa, encara feia molt difícil que la política
d'esquerres pogués assolir un triomf electoral.
En aquesta etapa es va fer una important remodelació del Port de Pollença,
que va suposar, entre altres coses, que l'aigua potable arribàs a cada
casa. També, la creació de la Base d'hidroavions en una data propera
el 1934, va ser molt rellevant pel nou nucli costaner. El 1933 es creà
el Foment Turístic de Pollença, prova que la línia engegada
d'explotació d'aquesta font de recursos, continuava amb més força
que mai. Però en aquests anys un nou esdeveniment va tenir gran ressò,
es tracta de l'Estraperlo, concepte creat a Formentor el 1934 gràcies
al frau efectuat en el joc de la ruleta. A nivell associatiu fou una època
molt fructífera, i encara queden en el record el Club de Solteros, associació
republicana i el mateix Club Pollença que agrupava els sectors conservadors.
Alhora, tota la vida social es va polititzar, afectant el mateix simulacre de
moros i cristians, ja que les forces progressistes el consideraven massa reaccionari.
Tanmateix, l'esclat de la Guerra Civil acabà amb quasi tot el que s'havia
engegat fins el moment. En primer lloc, cal parlar d'una forta repressió
sobre l'esquerra local, que va tenir com a resultat un mínim de 20 pollencins
afusellats, mentre 103 foren jutjats. A més, es produïren enfrontaments
armats entre els membres de la Junta Gestora i els rebels, i també entre
aquests i els militars de la base d'hidroavions que, comandats pel capità
Fernando Beneyto, varen restar fidels a la República, provocant víctimes
mortals en ambdós bàndols. Immediatament, el turisme de qualitat
dels anys 20 i 30 finí i el sector agrari va conèixer una darrera
època daurada. La indústria va patir menys que el turisme i a
la dècada dels quaranta ja tornaven a funcionar amb normalitat can Morató
i can Siquier i, aproximadament a partir de 1945, Martí Vicenç
Alemany fundà l'empresa tèxtil Galeries Vicenç. A la dècada
dels 50 altres fàbriques d=esperdenyes, de graneres i, sobretot, de ràfia,
varen tornar a florir, assolint els màxims industrials de la història
de Pollença.
Tornar index historia
El desenvolupament dels anys 60.
Durant els anys 60 el Aboom@ turístic va significar per a Pollença
un gran augment del sector de l'hosteleria, encara que poc tenia a veure amb
aquell turisme de qualitat d=abans de la guerra. Alhora també augmentaren
totes les indústries relacionades amb la construcció, gràcies
a l'augment demogràfic i d'infraestructures turístiques. Com a
tota Mallorca, l'evolució del sector agrícola i industrial i el
de serveis, anaren a la inversa. A la dècada dels 60 tancà can
Morató i el 1977 feu el mateix can Siquier. I amb ells quasi totes les
indústries de ràfia, de graneres i d'exportació, que anaren
finint progressivament. El Port de Pollença, en canvi, va conèixer
l'època de màxima expansió urbana i de població.
Al mateix temps el món de la pagesia anava desapareixent.
Tot aquest canvi va tenir altres conseqüències de tipus socio-cultural,
no menys importants. Per primer cop des del 1888 es va capgirar el sentit de
la migració, els Pollencins deixaren d=anar a fer les "Amèriques"
i, per contra, un gran nombre d'immigrants d'Andalusia s'instal.laren a Pollença,
primer treballant majoritàriament com a pagesos i tot seguit de picapedrers
i cambrers. Per altra part, l'Ajuntament va incrementar els seus pressuposts
municipals i, en temps de Bartomeu Siquier a la Batlia, es donà inici
el 1962 al festival de Música Clàssica i al Certamen de Pintura.
La remodelació de l'antic Claustre de Sant Domingo fou vital per aquest
aspecte. De fet, l'alta cultura ja havia estat present a Pollença el
1959, quan a Formentor es realitzaren les famoses converses poètiques
i un any després es creà el premi Internacional Formentor de novel.la.
Quasi al mateix temps, a un nivell molt més modest, però alhora
molt més popular, es va crear el "Circulo Cultural" al Port
de Pollença.
Els anys 60 són el temps en què les festes de la Patrona, gràcies
a les iniciatives municipals, agafen una gran empemta. Destaquen les verbenes
i el simulacre de Moros i Cristians. Es creen grups pollencins com "Los
D'ariant", que tenia el seu precedent en l'"Orquestra Pollensa",
i grups de teatre com "Art i Joventut", que també engegaria
un important certamen de Cinema Amateur. A finals de la dècada, arribà
l'aigua corrent a totes les cases de la vila i el 1972 acabà, amb un
cert retard respecte a la resta de Mallorca, l'asfaltat dels carrers.
Els anys 70 foren de continuïtat total pel que fa a l'economia, però
no per a la política. Des de ben prest es començà una pretransició
local, que ja anunciava el que vendria a partir de 1975. El 1972 es crea el
col.lectiu "Creixent" que organitzà actes culturals, alguns
tan importants per l'època com els primers recitals de la nova cançó
i les primers colònies d=Estiu. De fet, el Club Pollença, abandonant
la seva línia tradicional dretana, es convertí en la institució
per antonomàsia del progressisme local. Tanmateix, el 1979 guanyà
les primeres eleccions democràtiques la UCD, encara que el PCIB -4 regidors-
i el PSOE -3 regidors-, obtingueren uns bons resultats. A partir d'aquests moments
podem parlar d'una continuació del desenvolupament econòmic iniciat
el 1960, que tendrà com a conseqüència més rellevant
una elevació constant del nivell de vida dels pollencins, però
alhora sorgiran problemes nous, com els de caire ecològic -construcció
massiva, manca d=aigua- o de tipus cultural, com per exemple la minsa integració
dels immigrants i de la colònia estrangera.
Autors: Miquel Cifre Cifre
Francesca Crespí Ramis
Pere Salas Vives
Tornar index historia
BIBLIOGRAFIA
- AAVV (1980): Cançoner popular per a Pollença (I). Pollença.
Agrupament Escolta Tomir.
- AA VV (1998): El puig de Pollença. Pollença. El Gall Editor.
- ALBERTI, F. i CERDÀ, C. (1997): Bibliografia de Pollença I.
Anuari de Pollença núm 4
- ARGEMÍ, Mercè (1999): Els assentaments andalusins a Bulânsa.
Inèdit
- BERAD, Geroni de (1983): Viaje a las Villas de Mallorca 1789. Ajuntament
de Palma.
- BOTA, Miquel (1986): Histories, tradicions i llegendes. Palma de Mallorca.
Edicions Cort.
- (1986): Llegendes i Tradicions. Palma de Mallorca. Edicions Cort.
- (1990): A125 anys de música a Pollença, 1865-1990". Anuari
de Pollença. núm. 0.
- CERDA, A. i alt. (1991): AAproximació a l=estudi de l=evolució
urbana de Pollença@. Anuari de Pollença. núm. 1.
- CERDA, M. i VILANOVA, B. (1998): Pollença: guia de passeig. Pollença.
El Gall Editor.
- CERDÀ, Damià (1983): Les arrels de Pollença. Ajuntament
de Pollença.
- CIFRE, Miquel (1999): Joan Mas. La història i el mite. Pollença.
El Gall Editor.
- CIFRE, Ramon (1991): Dos cents anys de vida parroquial a Pollença.
Pollença. Punt Gràfic.
- FERRA, Miquel (1995): Llegendes i tradicions de les balears. Palma de Mallorca.
Documenta Balear.
- GARAU, Isabel (1987): El mostassaf de Pollença. Ajuntament de Pollença.
- GARAU, I. i RIERA, J. J. (1997): Inventari de l=Arxiu municipal de Pollença.
Palma de Mallorca. Consell Insular de Mallorca i Ajuntament de Pollença.
- JOY, C, LLOBERA, F. i PALOU, F. (1990): Club Pollença. Pollença.
Club Pollença.
- LLOMPART, Gabriel (1984): Les quatre dances seculars de la vila de Pollença.
Pollença. Ajuntament de Pollença.
- MARQUÈS, A. i SALAS, P. (1995-1999): Les possessions de Pollença.Inèdit
- PUJOL, Anton (1993): Cala Sant Vicenç: Pollença: història
i imatges. Pollença
- RABASSA, Ramon (1998): Fills il.lustres de Pollença. Pollença.
El Gall Editor
- (1996): Història de Pollença (síntesi). Pollença
- RIPOLL, Miquel (1998): De Pollença la més gran. Pollença.
Ajuntament de Pollença.
- ROSSELLO, Joan (1985): Els pergamins de l=Arxiu parroquial de Pollença.
Palma de Mallorca. Consell Insular de Mallorca.
- ROTGER, Mateu (1995): Historia de Pollensa. Pollença. Punt Gràfic.
- SALAS, Pere (1999): Guillem Cifre de Colonya. Pollença. El Gall Editor.
- SEGUI, Miquel (1999): AFinal de l=època Antiga. Principi de l=Islam@.
Anuari de Pollença núm. 5
- SEGURA, Josep (1995): ALa Fortalesa d=Albercuix@. Anuari de Pollença
núm. 3.
- SERRA DE GAYETA, F. (1981): Aportació a la història de Pollença.
Palma de Mallorca. Edicons Cort.
- TORRENS, Pere (1982): El despertar del turisme a Pollença. Pollença.
Ajuntament de Pollença
- TORRES, Bartomeu (1971): Miquel Costa i Llobera: 1854-1922. Barcelona. Ed.
Balmes.
Tornar index historia
|
