Història de Pollença

Autors: Miquel Cifre Cifre, Francesca Crespí Ramis i Pere Salas Vives.


Prehistòria i Història antiga

Les restes arqueològiques del pretalaiòtic (2000-1500 a.C.) són molt abundants. Destaquen les construccions de navetiformes a la serra de Cornavaques, Bóquer i Formentor. També són molt importants els enterraments funeraris, ressaltant en aquest aspecte el conjunt de 12 coves artificials a l'Alzinar de Sant Vicenç, datades entre el 1600 i el 1300 a. C. La darrera troballa important del pretalaiòtic pollencí es va produir el 1989, es tracta d'una cova de la possessió de can Martorellet (serra de Cornavaques) que contenia un impressionant conjunt de ceràmica i altres objectes, que segurament varen ser dipositats en motiu de ritus funeraris.

A partir del 1300 a. C. el pre-talaiòtic comença a ser substituït arreu de Mallorca per la cultura dels talaiots. A Pollença trobam nombrosos exemples del monument més representatiu d'aquesta època, el talaiot: els del Puig d'albeguins, del Molí de vent (Almadrava), de la Penya Mascorda a can Eixartell, de la rota d'Alt a can Vela Gran, de can Vela Petit, de Fartaritx del Racó, dels vilarets de Llenaira... També són molt importants, encara que totalment arrasats, els poblats emmurallats que varen succeir en el temps als primigenis talaiots: Can Daniel Gran amb els seus 15.300 m2 d'àrea "urbana" és un dels més grans de Mallorca, el qual començà a ser habitat sobre el 1.000 a. C. Tanmateix, avui en dia quasi bé no es pot distingir cap mena de construcció, entre les quals hi havia 3 talaiots circulars i dos quadrangulars integrats dins les murades que formaven part del seu sistema defensiu. L'altre conjunt estrella del talaiòtic a Pollença és el poblat de Bóquer, tot i que encara en quedin menys restes. Tan sols es conserva el topònim a l'actual possessió de Bóquer i dues tàbules patronatus d'època romana. Pel que fa als aspectes culturals es nota al final del període un procés creixent d'aculturació, sobretot pel que fa la presència d'elements d'altres cultures mediterrànies, com el culte al brau. En aquest sentit hem de mencionar la troballa dels Bous de la Punta (can Tirana), que consisteix amb les restes d'uns bous de fusta que servien de taüt, datats sobre el 300 a. C. Aquesta troballa i les seves reconstruccions es pot veure al museu de Pollença.

El 123 a. C. Roma de la mà de Quint Cecili Metel va conquerir l'illa de Mallorca i seguidament va fundar la ciutat de Pol.lentia. Aquest topònim, sobretot en èpoques futures, designarà no només la ciutat en si, sinó també el seu espai rural, és a dir, els actuals municipis d=Alcúdia, Pollença i part de les muntanyes d'Escorca. La interferència de la ciutat amb el món indígena degué ser molt important des de ben prest, encara que no sabem amb quina mesura. Si és cert que el 10 a. C. Bóccoris estava federada amb Roma i requeria d=un protector Romà, però 16 anys després (6 d. C.) es va cercar un altre representant a la "Urbs" perquè segurament l'anterior no havia pogut frenar la seva decadència. La ciutat també havia estat citada per Plini el Vell, i comunament es creu que es localitzava al Pedret de Bóquer, tot i que podria representar un habitat molt més dispers, abraçant el que actualment és el Port de Pollença fins a Llenaira i Gotmar. Les restes visibles avui són pràcticament inexistents, encara que no s=ha fet cap campanya arqueològica al respecte. Una altra dada de la romanització de la contrada és l=existència d'un poblat de metalAlúrgics a Formentor, la troballa de monedes en l'espai rural, datades sobretot a partir del segle II d. C. i la presència de topònims llatins que encara resten ben vius, com són els de Colonya, Formentor i Santuïri, entre d'altres.

Tornar index historia



Època bizantina i islàmica

El 425 Pol.lentia és destruïda pels vàndals. Hipotèticament s'ha apuntat que molts dels habitants de la ciutat es varen establir més a l'interior per tal de restar més protegits, encara que no fundasin cap nucli urbà. De fet, avui és quasi segur que la ciutat de Pol.lentia no va finir per l'escomesa dels bàrbars, sinó que va continuar durant tota l'època bizantina i quasi tota la musulmana, molt possiblement com a únic nucli urbà de la contrada fins que, definitivament, va acabar en algun moment del segle XII. Així, el naixement de Pollença com a nucli urbà seria del segle següent.

Durant l'època islàmica la població que vivia al districte -Juz- de Bulânsa ho feia de forma dispersa, amb petits nuclis de caràcter clànic que explotaven agrícolament les alqueries i rafals. En una d'aquestes, avui coneguda per Son Grua, es va trobar una làpida funerària que es guarda al museu de Mallorca, datada el 517 de l'hègira (1123-4 d C.). De fet, en ella hi ha escrit el nom de la primera pollencina coneguda: Zaynab hint Abi alHakam. Els musulmans també construïren sínies i qanats per poder aprofitar al màxim el recurs de l'aigua, vital per a la seva agricultura basada en el regiu. Alguns d'aquests qanats es poden veure en l'actualitat, com és el de Llinars i els principals sistemes hidràulics existents eren els de Ternelles, l'Horta de Cubelles, del torrent de l'Almadrava (el rec) i el de Llinars.

Tornar index historia


La conquesta catalano-cristiana

El 1229 l'exèrcit de Jaume I va incorporar l'illa a l'òrbita del món cristià i de la cultura catalana. Tot apunta que és en aquest moment quan neix la vila de Pollença.
Les terres del districte musulmà de Bulânsa, que incloïen l'actual Pollença, Alcúdia i part d'Escorca, varen restar a la porció reial. Però prest el Rei va cedir bona part d'aquest territori -que a grans trets correspon a l'actual municipi de Pollença- als Templers, als cavallers Dartusa (Tortosa), al bisbe de Mallorca i a altres barons. Seran els senyors directes de la majoria de les terres i els futurs habitatges, però al mateix temps cediren el domini útil a multitud d'emfiteutes. Tanmateix, en pocs anys els Templers anirien adquirint quasi tot el domini senyorial de les propietats del terme de Pollença, el que significava un gran poder econòmic (percepció de rendes), però també jurídic (mer i mixt imperi) i religiós (El bisbe Ramon de Torrella els va cedir la Parròquia). El puig del Temple, l'actual Calvari, s'erigí com símbol del d'aquest domini, ja que d=alt s=instal.laren les forques.

Al mateix temps que els Templers enfortien el seu poder, Pollença creixia demogràficament i la incipient vila s'anava formant, primer amb carrerons estrets i voltats, i després de forma més rectilínia. El 1236 ja hi havia parròquia reconeguda i el 1248 la Bulla del papa Innocenci IV la reconeix. A finals de segle era una de les viles més importants de la part forana i comencen a evidenciar-se incipients símptomes d'organització municipal, a part de les institucions reials i senyorials preexistents (Batlius). Lògicament, a mesura que la vila anà creixent, l'enfrontament del poble amb els templers anà també augmentant, ja que aquests no respectaven les franqueses atorgades per Jaume I.

El 1314 els béns i privilegis dels templers a Pollença passen als Hospitalers. A partir d'aquest moment assistim també a una ofensiva del poder del Rei, que vol recuperar, a través del seu Batle, part de la jurisdicció cedida. Per això els plets sovintejaran en aquests anys, per acabar imposant-se la corona. Tanmateix, els hospitalers seguiren percebent les rendes de les seves terres i el seu batlle seguiria conservant la baixa justícia entre els seus emfiteutes.

Fins els anys propers a la Pesta Negra (1348) fou una època d'expansió, tant econòmica com poblacional. Exemples d'això és la prematura confirmació, pel que fa a la part forana, d'una estructura municipal pròpia. El 1330 la Universitat de Pollença ja està plenament formada, amb un Consell de Prohoms i 4 jurats. A més, la vila des d'un primer moment serà considerada entre les majors de l'illa i per això tendrà dret a dos representants en el Sindicat Forà. Sembla que fins al 1348 no s'aturà la repoblació, majoritàriament protagonitzada per catalans, encara que tampoc faltaren els esclaus sarraïns en aquesta època. Així s'arribà als 631 focs el 1329, el que podria significar poc més de 3.000 habitants.

La pesta va afectar greument Pollença i va agreujar encara més la crisi que ja era evident per altres factors, com per exemple les males anyades. En aquest context es va produir l'afrontament dinàstic entre Jaume III i Pere el Cerimoniós, que en part es manifestà en aquestes contrades. Per mor del refugi de les tropes de Jaume III al Castell de Pollença o del Rei, la fortalesa fou assetjada el 1343 i posteriorment hi va haver saquejos al poble, ja que sembla que els pollencins foren partidaris del rei Jaume.

Segurament a causa de les penalitats d'aquests anys, el bisbe Berenguer Batle va donar permís als Jurats de la universitat per edificar en el Puig de Pollença una capelleta dedicada a Santa Maria de la Mercè. Era l'origen del que es convertiria en un important monestir de monges tancades. També eren els anys en què els homes de Pollença col.laboraren en la construcció de les murades d'Alcúdia.

Però Pollença, com Mallorca, encara no s'havia recuperat plenament de la crisi baix medieval, agreujada pels conflictes entre els pagesos i els ciutadans. Per això esclatà la I Revolta forana el 1391 i el 1450 s'inicià el gran Aixecament Forà. En aquest darrer els pollencins hi varen tenir una gran presència. Per exemple, en el segon setge de Ciutat hi participaren una cinquantena i el mateix any construïren una galera al Port de Pollença per interceptar les comunicacions marítimes dels ciutadans. A més, després de la derrota dels forans el 1452, el dirigent d'aquests, Pere Mascaró, continuà lluitant a les muntanyes de Pollença fins el 1453, en què aquest i 24 pollencins més, foren penjats a Ciutat.

Tots aquests fets, lluny de recuperar la vila, augmentaren encara més la crisi i Pollença no pogué assolir, encara, els nivells d'abans de la Pesta Negre.

Tornar index historia


La incorporació a la Corona Hispànica

El cens general de milícies que es va fer el 1515 va donar una important quantitat d'homes d'armes, en total foren 647. Això significava un redreçament de la població respecte a censos anteriors, però la persistència al regne de la problemàtica social i econòmica no solucionada amb les anteriors revoltes, provocà la Germania de Mallorca, en el qual els de Pollença hi tornaren a tenir una participació molt important. El juny de 1521 els gremis locals s'adheriren als de Ciutat i prest la vila s'erigí en centre d'operacions contra Alcúdia, única plaça que es mantenia en poder dels cavallers i demés mascarats. Tanmateix, com a les anteriors ocasions, els revoltats foren derrotats, encara que en el cas de la Germania la repressió fou més cruenta que en el passat. El 29 d'octubre les tropes imperials de Carles I, després de superar una defensa encarnisada de la vila, prengueren foc a l'església on s'havien refugiat unes 200 dones i nins. Per això aquesta data seria coneguda com l'any de la Destrossa.

Els fets d'armes no acabaren aquí. En aquell segle, com a l'anterior, el perill dels atacs corsaris era constant. Per això el 21 de juny la Universitat demanà permís per construir l'oratori de Sant Jordi, en el punt de la sortida de la vila, en el camí que duia al Port; precisament on es concentraven els homes d'armes per anar a combatre l'enemic. També hi havia permanentment guardes (atalaies i escoltes) amagats a les costes i als punts elevats per vigilar la ribera. Res no va poder evitar, però, que la nit del 30 al 31 de maig es produís l'atac corsari més important de la història de Pollença. El famós Dragut desembarcà amb 1500 moros al caló (Badia de Pollença); guiats per un pollencí renegat es dirigiren a saquejar tota la vila i raptar els seus habitants. Tanmateix, la sort volgué que els corsaris no planificassin bé el seu atac, el que va donar temps a Joan Mas, en absència del capità d'armes que havia abandonat el seu lloc, d=organitzar la defensa amb la milícia local. No sense greus pèrdues, els invasors foren expulsats. Tanmateix, aquest també fou un dia tristament recordat durant molts d'anys, i per això se'l nomenava el dia de la Desgràcia. Aquest atac, és el que es commemora en el simulacre de moros i cristians de dia 2 d'agost.

En el segle XVI s'establiren a Pollença els Dominics, primer a l'església del Roser-vell (1578) i després al convent que havien construït, del qual s'acabarà l'església el 1616. Aquest fet no es va produir sense les lògiques tensions amb el clergat local, que veia com un certs competidors, sobretot pel que fa en el tema de les deixes i almoines, als Dominics. Més tard, a aquests també els hi sorgí uns altres rivals, ja que el 1688 els jesuïtes s'establiren al carrer de l'horta i a l'oratori de Sant Jordi. El 1738 acabaren l'església de Monti-Sion i el 1745 la imponent casa de la possessió de Son Brull, que també era de la seva propietat.

Durant tots els anys en què es realitzaren aquestes grans construccions, es produeixen alguns símptomes socio-econòmics de recuperació. Així es constata un augment de la població fins a superar els 4000 habitants a finals del segle XVI. També es pot argumentar que és una de les viles on primerament s'implanten els gremis, prova de la gran rellevància que tenien les activitats no agràries. Així, el 1596 s'independitzaren els gremis de Pararies i el de Teixidors dels de Ciutat; mentre que el 1653 ho va fer el de fusters.

Aquestes dades positives es combinaren amb sequeres i males anyades, així com la persistència del corsarisme, tot i que al segle XVII ja només es feia present amb petits escamots per atacar les possessions de la costa. El fenomen dels bandejats també fou molt insistent durant el mateix segle, provocant la visita de les autoritats per tal de perseguir-los. Entre 1601 i 1683, foren assassinades 85 persones.

En el darrer segle de l'època moderna es produïren importants esdeveniments polítics. El més rellevants foren la guerra de Successió, on els pollencins recolzaren majoritàriament el pretendent de la casa d'Àustria, i els posteriors Decrets de Nova Planta de 1715. En aquest mateix any, l'Estat abandonava el castell del Rei, que ja feia molt de temps que només servia per a atalaia. L'altre esdeveniment destacable de la centúria fou l'expulsió dels jesuïtes el 3 d'abril de 1767. Durant aquests anys tornaren les greus epidèmies, com la de 1744-52 que va fer minvar la població fins els 3.600 habitants. Després, avançada la segona meitat de segle, començaria un increment poblacional continuat i sostingut, Pollença entrava així en la modernització demogràfica.

Tornar index historia



L'època contemporània.

El 22 d'agost de 1812 el consistori pollencí va jurar la Constitució de Cadis. Tot i que amb un futur ple de reaccions, s'inaugurava l'època Constitucional. Fins a la dècada dels 60 foren anys de creixement, sense grans crisis i amb un augment espectacular de la població. El 1854 s'assolí per primer cop en la història els 6.584 habitants, que superarien els 7.000 tres anys després. Aquest augment, ja molt visible a principis de segle, es va traduir en algunes obres importants: el senyor Desbrull concedí les aigües que brollen de la font de pararies, a l'estret de Ternelles, i s=inicià la construcció d=un aqüeducte per portar aigua a la vila. El 1826 arribà l'aigua al perímetre urbà i es construí el rentador del Lleó, per després travessar el poble de part a part. El 1827 s'alçà l'emblemàtica font del gall o de l'almoina i 2 anys després li va tocar el torn a la del mercat. El 1829, s'inicià l'annex al temple de Sant Jordi, que serà primer un hospici i després, el 1849, residència de les monges de la caritat.

Un dels trets importants del segle fou la construcció d'un primigeni moll a la badia de Pollença el 1830. El 1860 es construí una nova carretera que connectava la vila amb el port, 3 anys més tard s'inaugurà el far de Formentor i dia 5 de gener de 1865 fou habilitat el moll, com duana de 40 classe per donar sortida als productes d'exportació. El creixement de la població a la vila i l'augment de l'activitat pesquera durant el segle XIX, va propiciar la gradual instal.lació de pollencins al Port. El 1868 només eren dues famílies, però a finals de segle ja es pot parlar d'un petit nucli de població plenament consolidat.

El XIX també fou el segle de les desamortitzacions eclesiàstiques i municipals. Durant el bienni progressista el Convent, Monti-sion i Sant Jordi passen a ser propietat de l'Ajuntament. La comuna de Santuïri, que havia estat comprada als hospitalers per part de la Universitat el 1704; el 1880 s'hi va traslladar el cementiri, que des del 1823 estava en el camp d'en Costa. Destaca la seva portalada projectada per l'arquitecte Joaquim Pavia Birmingham.

El nucli urbà fou objecte d'importants transformacions urbanístiques: es féu l'actual plaça major, agafant part de l'antic cementiri interior; també s'obriren nous carrers en el casc antic i es projecten eixamples, com el de la zona del camp d'en Campos, els primers carrers del qual ja s'establiren a finals de segle, mentre que la resta no s'acabarà de construir fins ben entrat els anys 20 i 30 del XX. També la fisonomia urbana canviarà amb les cases senyorials que es construeixen durant tota la centúria: can Costa nou al carrer Major, can Llobera de Plaça, can Aulí, can Franc... Aquestes grans cases que contrasten amb la resta, manifesten la pervivència de senyors de poble -antiga mà major-, propietaris de la majoria de les possessions, i que encara seguien dominant econòmica i socialment el municipi.

Estam en una època majoritàriament constitucional que donarà entrada al joc electoral. Això farà possible una nova dimensió a la política local, en la que les classes més modestes, a finals de segle, podien aspirar a fer política. Durant el sexenni, 1868-1874, la democràcia masculina permetrà que per primer cop un Ajuntament (1872) es formi sense cap senyor i, també de forma innovadora, aquest engegà una important política anticlerical. Tanmateix, tot fou un miratge, perquè el 1875 es "restaurà", encara que no en el cent per cent, l'antiga situació i els notables tornaren a dominar directa o indirectament cada consistori. En aquest context sorgeix la figura de Guillem Cifre de Colonya, que donà un gran impuls a la societat pollencina de finals de segle. Ell i un grup important de col.laboradors, va fundar el 1879 la Institució d'Ensenyança de Pollença, un any després la Caixa d'Estalvis de Pollença (Colonya), una societat de Socors Mutus i una Cooperativa. En política, impulsà el partit republicà i intentà trencar el caciquisme que tant liberals dinàstics com conservadors havien imposat en el municipi. Aquest moviment creà una resposta molt important d'aquests darrers i també de l'església, que fundaren noves escoles catòliques i el Banc Agrícola de Pollença el 1893.

Culturalment, el final del vuit-cents fou inigualable. Sobresurt la figura de Miquel Costa i Llobera, que va dignificar la cultura catalana i es va convertir en un dels poetes per excel.lència de la seva època i de tots els temps. Però altres il.lustres pollencins l''acompanyaren, com el poeta i autor teatral Ramon Picó i Campamar, el també poeta Joan Guiraud, el pintor Llorenç Cerdà, el músic Miquel Capllonch, l'historiador Mateu Rotger Capllonch... A més, una sèrie de notables locals, com Antoni Maria Cerdà o Ramon Martorell, donaren un gran impuls a les festes de la Patrona, recuperant el simulacre a partir de 1882 i realitzant o recuperant la galeria de fills il.lustres.

En el terreny econòmic el segle acabà amb una greu crisi que ja era molt evident des de 1888. Els motius foren varis: una conjuntura recessiva de l'agricultura mallorquina, nevades i pluges desmesurades a nivell local, malalties del bestiar, decadència industrial, depredació fiscal per part de l'Estat... Aquesta crisi econòmica fou una de les causes -no la única- que va impulsar la gran emigració a l'Argentina, que començà precisament el 1888, i d'importants traspassos de la propietat. El segle acabà amb la derrota a la guerra de Cubà, la qual s'emportà la vida de nombrosos joves i molts més foren separats de la seva terra en els anys més productius. Tanmateix, cal assenyalar que del conflicte en sortí un heroi local, es tracta del corneta d'infanteria Bartomeu Cifre Bibiloni que va obtenir la creu de San Fernando pels seus fets el gener de 1896.

Tornar index historia


Primeres dècades del segle XX

El segle XX començà amb novetats i continuïtats importants. Novetat fou el sorgiment d'un turisme primigeni que va provocar l'obertura d'una sèrie d'establiments hotelers: la pensió "Cosmopolita" -avui Juma- i "cal Lloro" a la vila; a la Cala de Sant Vicenç s'hi instal.là la pensió can Niu. En el Port de Pollença, aquest turisme aconseguí consolidar el nucli de pescadors, que ja el 1909 tenien església pròpia, mentre a les dues dècades següents es crearen els hotels Puerto, Mar i Cel, Bristol, Marina i Bellavista. Tot plegat va culminar amb la inauguració el 1929 de l'hotel Formentor propietat d'Adan Diehl.

En tot aquest procés no va resultar aliè l'establiment a Pollença d'un grup de pintors que donaren gran renom al municipi i fundaren el que s'ha anomenat, no sense polèmica entre els estudiosos, l=escola pollencina de Pintura. Santiago Rossinyol a finals del XIX i Joaquim Mir el 1903 foren els primers, però després els seguiren Anglada Camarasa, Tito Citadini, Adan Diehl, Atilio Boveri, Sorolla, Roberto Montenegro, Tudela, Eugen Mosgraber, De Creff, entre d'altres. L'arribada d'aquestes personalitats no va deixar d'influenciar artistes pollencins que arribaren a assolir un gran renom, casos de Guillem Bestard i Dionís Bennassar. Tampoc pòdem oblidar que el 1904 Miquel Capllonch ja era un músic de renom i Llorenç Cerdà va continuar la seva tasca com a pintor acadèmic.

Els primers anys del segle també es caracteritzen per l'obertura de fàbriques modernes. Per exemple, el 1930, es creà una indústria destinada a la realització d'espardenyes i més tard de productes de ràfia. Però més important encara fou la fàbrica de catifes de can Morató, que començà la seva activitat el 1922 . També, s'ha d'assenyalar que el 1907 Bartomeu Aloy, de can Franc, fundà la primera fàbrica d'electricitat del terme, arribant el 1916 al Port. Tampoc faltaren industries de refrescs, com la de Damià Cerdà Vicens el 1912, la d'Embotits Forteza el 1924 o la indústria tèxtil de Martí Pons...

Però aquest estat de coses no aconseguí alterar sustancialment el sistema productiu. L'agricultura encara ocupava a la gran majoria de veïns, i amb ella continuaren a grans trets les relacions de poder local que havien dominat en el passat. Els grans terratinents, continuaren dominant la vida local, tot i que cada cop més el moviment obrer o de pagesos estava més organitzat i mobilitzat. Continuaren les associacions fundades per Guillem Cifre de Colonya o els seus successors, com el Sindicat Agrari de Colonya; també el mencionat "Pósito", La Fraternal de Sabaters..., però en sorgiren d'altres de molt més combatives, com el Cercle d'Obrers Picapedrers de caràcter socialista. Tampoc faltaren associacions catòliques o auspiciades per l'Església com el Cercle Obrer Catòlic.

Continuant en el plànol associatiu, val a dir que el nou segle començà amb la creació el 1900 del "Club Ciclista de Pollensa" que, segons es diu, anys més tard derivaria en l'actual Club Pollença; el 1930 aquesta associació ja pren el nom actual; de fet, és l=única que encara roman oberta nascuda abans de la guerra.

En temps del batle Joan Vives Rotger es va remodelar la plaça de la llibertat creada on estava l'antic cementiri interior i que es convertiria en un dels punts més importants del urbanisme pollencí.

Tornar index historia



II República, Guerra i Post-guerra.


Durant la II República es posaren de manifest les tensions socials existents, els sectors tradicionals lluitaren per no perdre cap de les prerrogatives que gaudien i sorgiren partits republicans o grups de tendència anarquista cada cop més reivindicatius. Tanmateix, el caciquisme i una mentalitat conservadora estesa, encara feia molt difícil que la política d'esquerres pogués assolir un triomf electoral.

En aquesta etapa es va fer una important remodelació del Port de Pollença, que va suposar, entre altres coses, que l'aigua potable arribàs a cada casa. També, la creació de la Base d'hidroavions en una data propera el 1934, va ser molt rellevant pel nou nucli costaner. El 1933 es creà el Foment Turístic de Pollença, prova que la línia engegada d'explotació d'aquesta font de recursos, continuava amb més força que mai. Però en aquests anys un nou esdeveniment va tenir gran ressò, es tracta de l'Estraperlo, concepte creat a Formentor el 1934 gràcies al frau efectuat en el joc de la ruleta. A nivell associatiu fou una època molt fructífera, i encara queden en el record el Club de Solteros, associació republicana i el mateix Club Pollença que agrupava els sectors conservadors. Alhora, tota la vida social es va polititzar, afectant el mateix simulacre de moros i cristians, ja que les forces progressistes el consideraven massa reaccionari.

Tanmateix, l'esclat de la Guerra Civil acabà amb quasi tot el que s'havia engegat fins el moment. En primer lloc, cal parlar d'una forta repressió sobre l'esquerra local, que va tenir com a resultat un mínim de 20 pollencins afusellats, mentre 103 foren jutjats. A més, es produïren enfrontaments armats entre els membres de la Junta Gestora i els rebels, i també entre aquests i els militars de la base d'hidroavions que, comandats pel capità Fernando Beneyto, varen restar fidels a la República, provocant víctimes mortals en ambdós bàndols. Immediatament, el turisme de qualitat dels anys 20 i 30 finí i el sector agrari va conèixer una darrera època daurada. La indústria va patir menys que el turisme i a la dècada dels quaranta ja tornaven a funcionar amb normalitat can Morató i can Siquier i, aproximadament a partir de 1945, Martí Vicenç Alemany fundà l'empresa tèxtil Galeries Vicenç. A la dècada dels 50 altres fàbriques d=esperdenyes, de graneres i, sobretot, de ràfia, varen tornar a florir, assolint els màxims industrials de la història de Pollença.

Tornar index historia



El desenvolupament dels anys 60.


Durant els anys 60 el Aboom@ turístic va significar per a Pollença un gran augment del sector de l'hosteleria, encara que poc tenia a veure amb aquell turisme de qualitat d=abans de la guerra. Alhora també augmentaren totes les indústries relacionades amb la construcció, gràcies a l'augment demogràfic i d'infraestructures turístiques. Com a tota Mallorca, l'evolució del sector agrícola i industrial i el de serveis, anaren a la inversa. A la dècada dels 60 tancà can Morató i el 1977 feu el mateix can Siquier. I amb ells quasi totes les indústries de ràfia, de graneres i d'exportació, que anaren finint progressivament. El Port de Pollença, en canvi, va conèixer l'època de màxima expansió urbana i de població. Al mateix temps el món de la pagesia anava desapareixent.

Tot aquest canvi va tenir altres conseqüències de tipus socio-cultural, no menys importants. Per primer cop des del 1888 es va capgirar el sentit de la migració, els Pollencins deixaren d=anar a fer les "Amèriques" i, per contra, un gran nombre d'immigrants d'Andalusia s'instal.laren a Pollença, primer treballant majoritàriament com a pagesos i tot seguit de picapedrers i cambrers. Per altra part, l'Ajuntament va incrementar els seus pressuposts municipals i, en temps de Bartomeu Siquier a la Batlia, es donà inici el 1962 al festival de Música Clàssica i al Certamen de Pintura. La remodelació de l'antic Claustre de Sant Domingo fou vital per aquest aspecte. De fet, l'alta cultura ja havia estat present a Pollença el 1959, quan a Formentor es realitzaren les famoses converses poètiques i un any després es creà el premi Internacional Formentor de novel.la. Quasi al mateix temps, a un nivell molt més modest, però alhora molt més popular, es va crear el "Circulo Cultural" al Port de Pollença.

Els anys 60 són el temps en què les festes de la Patrona, gràcies a les iniciatives municipals, agafen una gran empemta. Destaquen les verbenes i el simulacre de Moros i Cristians. Es creen grups pollencins com "Los D'ariant", que tenia el seu precedent en l'"Orquestra Pollensa", i grups de teatre com "Art i Joventut", que també engegaria un important certamen de Cinema Amateur. A finals de la dècada, arribà l'aigua corrent a totes les cases de la vila i el 1972 acabà, amb un cert retard respecte a la resta de Mallorca, l'asfaltat dels carrers.
Els anys 70 foren de continuïtat total pel que fa a l'economia, però no per a la política. Des de ben prest es començà una pretransició local, que ja anunciava el que vendria a partir de 1975. El 1972 es crea el col.lectiu "Creixent" que organitzà actes culturals, alguns tan importants per l'època com els primers recitals de la nova cançó i les primers colònies d=Estiu. De fet, el Club Pollença, abandonant la seva línia tradicional dretana, es convertí en la institució per antonomàsia del progressisme local. Tanmateix, el 1979 guanyà les primeres eleccions democràtiques la UCD, encara que el PCIB -4 regidors- i el PSOE -3 regidors-, obtingueren uns bons resultats. A partir d'aquests moments podem parlar d'una continuació del desenvolupament econòmic iniciat el 1960, que tendrà com a conseqüència més rellevant una elevació constant del nivell de vida dels pollencins, però alhora sorgiran problemes nous, com els de caire ecològic -construcció massiva, manca d=aigua- o de tipus cultural, com per exemple la minsa integració dels immigrants i de la colònia estrangera.


Autors: Miquel Cifre Cifre
Francesca Crespí Ramis
Pere Salas Vives

Tornar index historia



BIBLIOGRAFIA


  • AAVV (1980): Cançoner popular per a Pollença (I). Pollença. Agrupament Escolta Tomir.
  • AA VV (1998): El puig de Pollença. Pollença. El Gall Editor.
  • ALBERTI, F. i CERDÀ, C. (1997): Bibliografia de Pollença I. Anuari de Pollença núm 4
  • ARGEMÍ, Mercè (1999): Els assentaments andalusins a Bulânsa. Inèdit
  • BERAD, Geroni de (1983): Viaje a las Villas de Mallorca 1789. Ajuntament de Palma.
  • BOTA, Miquel (1986): Histories, tradicions i llegendes. Palma de Mallorca. Edicions Cort.
    - (1986): Llegendes i Tradicions. Palma de Mallorca. Edicions Cort.
    - (1990): A125 anys de música a Pollença, 1865-1990". Anuari de Pollença. núm. 0.

  • CERDA, A. i alt. (1991): AAproximació a l=estudi de l=evolució urbana de Pollença@. Anuari de Pollença. núm. 1.
  • CERDA, M. i VILANOVA, B. (1998): Pollença: guia de passeig. Pollença. El Gall Editor.
  • CERDÀ, Damià (1983): Les arrels de Pollença. Ajuntament de Pollença.
  • CIFRE, Miquel (1999): Joan Mas. La història i el mite. Pollença. El Gall Editor.
  • CIFRE, Ramon (1991): Dos cents anys de vida parroquial a Pollença. Pollença. Punt Gràfic.
  • FERRA, Miquel (1995): Llegendes i tradicions de les balears. Palma de Mallorca. Documenta Balear.
  • GARAU, Isabel (1987): El mostassaf de Pollença. Ajuntament de Pollença.
  • GARAU, I. i RIERA, J. J. (1997): Inventari de l=Arxiu municipal de Pollença. Palma de Mallorca. Consell Insular de Mallorca i Ajuntament de Pollença.
  • JOY, C, LLOBERA, F. i PALOU, F. (1990): Club Pollença. Pollença. Club Pollença.
  • LLOMPART, Gabriel (1984): Les quatre dances seculars de la vila de Pollença. Pollença. Ajuntament de Pollença.
  • MARQUÈS, A. i SALAS, P. (1995-1999): Les possessions de Pollença.Inèdit
  • PUJOL, Anton (1993): Cala Sant Vicenç: Pollença: història i imatges. Pollença
  • RABASSA, Ramon (1998): Fills il.lustres de Pollença. Pollença. El Gall Editor
    - (1996): Història de Pollença (síntesi). Pollença
  • RIPOLL, Miquel (1998): De Pollença la més gran. Pollença. Ajuntament de Pollença.
  • ROSSELLO, Joan (1985): Els pergamins de l=Arxiu parroquial de Pollença. Palma de Mallorca. Consell Insular de Mallorca.
  • ROTGER, Mateu (1995): Historia de Pollensa. Pollença. Punt Gràfic.
  • SALAS, Pere (1999): Guillem Cifre de Colonya. Pollença. El Gall Editor.
  • SEGUI, Miquel (1999): AFinal de l=època Antiga. Principi de l=Islam@. Anuari de Pollença núm. 5
  • SEGURA, Josep (1995): ALa Fortalesa d=Albercuix@. Anuari de Pollença núm. 3.
  • SERRA DE GAYETA, F. (1981): Aportació a la història de Pollença. Palma de Mallorca. Edicons Cort.
  • TORRENS, Pere (1982): El despertar del turisme a Pollença. Pollença. Ajuntament de Pollença
  • TORRES, Bartomeu (1971): Miquel Costa i Llobera: 1854-1922. Barcelona. Ed. Balmes.

Tornar index historia