El web oficial de l'Ajuntament de Pollença

971 53 01 08

Llocs d’interès de Pollença

La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença

L’església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels és l’edifici al voltant del qual es desenvolupà el poble de Pollença a partir del segle XIII, després de la conquesta catalana de Mallorca el 1229. La Parròquia fou fundada el 1236, i quatre anys després va ser cedida a l’orde del Temple pel bisbe Ramon de Torrella. El 1314 passà a l’orde de l’Hospital, més tard coneguda com orde de Malta, que la va mantenir fins el segle XIX. Fou un edifici de petites dimensions fins el segle XVIII, amb l’entrada de cara al Calvari, a la part oposada d’on es troba en l’actualitat.

L’actual edifici parroquial fou construït entre 1714 i 1790. Es tracta d’una església de planta basilical amb capelles laterals i coberta de volta. L’altar major està dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, patrona de la vila. Pere Joan Obrador en construí el retaule entre 1752-1764, el qual originàriament havia estat fet per a l’església de Monti-sion; no va ser instal·lat a la Parròquia fins a finals del XIX, segle en el qual també es va acabar la façana.

Cal destacar que de l’església medieval només es conserven els primers trams del campanar construït a partir de 1470, el qual, el 1921, va prendre l’alçària actual.

El convent de Sant Domingo

Els dominics iniciaren la construcció del conjunt el 1588. L’església és de planta basilical amb deu capelles laterals i el cor als peus. Cada una de les capelles està decorada amb un retaule de l’època. Presideix el temple el retaule de Nostra Senyora del Roser (1651-1662), amb una imatge del segle XV procedent de l’església del Roser Vell, obra de Joan Antoni Oms.

Del recinte conventual destaca un claustre barroc de disseny regular, envoltat per quatre passadissos porticats amb arcs carpanell sobre columnes jòniques que va ser acabat el 1616.

El 1835 el conjunt va ser desamortitzat, i uns anys més tard l’Estat el va cedir a l’Ajuntament. Des de llavors ha gaudit de diversos usos: hospici - residència, quarter de la Guàrdia Civil, escola i museu.

El 1963 es dugueren a terme unes importants reformes al claustre per tal de convertir-lo en un espai apte per a celebracions culturals, entre les quals destaca la del Festival de Música.

Els jardins Joan March

En el centre de la vila, devora el Convent de Sant Domingo, hi ha uns jardins amb una mostra de vegetació autòctona. Es conserva encara una torre gòtica medieval que pertanyia a una antiga casa senyorial, la de la família Desbrull. Destaca la finestra conopial d’origen medieval, possiblement de la segona meitat del segle XIV.

Aquesta propietat fou cedida al municipi per Carmen Delgado Roses i Leonor March Delgado el 1976. A canvi, l’Ajuntament hi va construir un parc públic i un jardí botànic que portaria el nom de “Jardins Juan March Servera”, seguint uns plànols de l’arquitecte Gabriel Alomar. Les obres es donaren per acabades a finals de 1980.

Dins aquests jardins el visitant també podrà observar una gran estàtua de l’heroi local Joan Mas.

Monti-sion. Col·legi de Sant Ignasi

A la falda del pujol del Calvari s’aixeca l’impressionant edifici del col·legi de Sant Ignasi inaugurat el 1703 pels jesuïtes, tot i que les obres s’allargaren des del 1698 fins el 1738. Monti-sion –com es coneix popularment el conjunt arquitectònic- està format per una església i un convent. La primera és de planta basilical, amb capelles laterals i tribunes a sobre; la coberta és de volta apuntada i la decoració interior del temple era d’estil barroc francès, amb referits blancs, cels, daurats... Tot i que no se sap qui fou l’autor del disseny de l’edifici, l’arquitecte Joan d’Aragó fou el responsable de les obres a partir del 1723 i l’autor de la decoració barroca de l’interior; Pere Joan Obrador fou l’escultor del retaule major –avui a la Parròquia-, i Esteve Sanxo pintà la majoria dels quadres.

De totes formes, la major part del mobiliari i les pintures no són originals; l’exclaustració dels jesuïtes suposà l’abandonament de l’edifici, amb la qual cosa bona part de la decoració moble fou traslladada a l’església parroquial i la resta es va fer malbé. La recuperació de l’església de Monti-sion a finals del segle XIX suposà la reutilització de béns mobles d’altres esglésies, com el retaule de l’altar major provinent d’Alcúdia i pintures realitzades pel mateix Miquel Costa i Llobera.

Per altra part, les dependències del convent formen un claustre amb habitacions a tres dels quatre costats. De les cambres pròpies del convent no en queda res, perquè una part de l’edifici fou habilitat el 1882 per a dependències administratives de l’Ajuntament i els jutjats; la resta fou destinada a escola pública a principis de segle XX, i el 1905 a una de privada regentada pels pares ligorins (després teatins).La zona que ocupa l’Ajuntament fou completament remodelada el 2010. Tot i això, el seu saló de plens conserva la col·lecció de quadres que representen els fills il·lustres de la vila, amb obres dels segles XVIII, XIX i XX.

El Calvari

Petit monticle al qual es pot accedir en cotxe o per una escalonada que comença al carrer de Jesús, devora l’Ajuntament, de 365 escalons flanquejats per xiprers. El seu tram superior data de finals del s. XVIII, quan es va construir el primer temple, amb aparents influències neoclàssiques introduïdes pel cardenal Despuig. La major part de l’escalonada data de finals del XIX i principis del XX, mentre que l’oratori va experimentar una restauració neogòtica a la dècada del 1960; aquest oratori custodia la imatge de la Mare de Déu del Peu de la Creu, d’una sola peça, atribuïda als segles XIII o XIV. Hi ha alguns miradors des dels quals es pot observar la configuració geogràfica de Pollença.

Baixant per la part de la carretera es poden veure les creus centenàries del viacrucis de tres metres d’alçària. Un cop a baix, s’arriba fàcilment a l’anomenat Pont Romà, tot i que se’n desconeix la data de construcció.

El Puig de Pollença

Es tracta d’un turó situat al sud de la vila de Pollença de 330 metres d'alçada. Des d’alt es veu una esplèndida panoràmica sobre la serra, la badia de Pollença, la badia d'Alcúdia amb l'Albufera i part del pla amb la Pobla en primer terme.

El 31 de març 1348 el bisbe de Mallorca Berenguer Balle autoritzà la construcció d'una capella al puig, tal com havien demanat els jurats i veïnats de la vila en el context de la Pesta Negra. El 1362, s’installaren a dalt del puig tres dones, Floreta, Dolça i Simona, amb l'objectiu de viure en comunitat. En pocs anys, elles tres constituïren una comunitat religiosa, adoptant primer la regla de Sant Pere (1370) i després la de Sant Agustí (1388).

Al llarg dels segles l’arquitectura del Puig ha experimentat grans canvis. De totes formes, el refectori, amb els arcs diafragma apuntats, és un dels espais més purs que encara es conserven. Cal destacar la torre i les murades també construïdes durant els segles XIV i XV.

El segle XVI el bisbe de Mallorca manà tancar el monestir seguint els dictats del concili de Trento. Passats 73 anys, el 1638, els jurats de la vila es feren càrrec de l’edifici però sense cap comunitat religiosa que se n’ocupàs. Entre 1735 i 1760 es realitzà una reforma barroca, la qual tanmateix no seria la darrera d’importància, ja que a finals del segle XIX es va produir una altra intervenció d'estil neogòtic a càrrec de l'arquitecte Bartomeu Ferrà, impulsada per Miquel Costa i Llobera. Actualment l’església del Puig és un edifici de planta basilical amb capelles laterals.

Durant el segle XX el Puig comptà amb el concurs d’una obraria creada el 1955 i refundada el 1975 i el 1992, quan es va reconvertir en una associació amb entitat jurídica pròpia. Del 1917 fins el 1967 en tingué cura la Comunitat d’Ermitans del Puig de Maria de Sant Pere i Sant Pau; del 1968 fins el 1988, anà a càrrec de les germanes dels Sagrats Cor i, a partir d’aquests anys, de diverses comunitats i donats.

El Lleó

Es tracta del punt en el qual es va inaugurar la primera font pública de Pollença com a conseqüència de la canalització de la de Peraires, després coneguda com a font de la vila. Està situat a la confluència dels carrers de l’Horta, Lleó i Gruat.

La canalització d’un punt d’aigua extern a la vila havia estat un anhel històric dels pollencins, ateses les mancances d’aigua i les continuades sequeres que patia la població. Després de diverses vicissituds, el 7 de novembre 1813 es va inaugurar en aquest indret el sortidor que donava accés a l’aigua de la font de Peraires, situada a Ternelles. Les obres, de tres anys de durada, foren molt costoses i, per tot plegat, es va beneir i se celebrà amb una solemne festa. En primer terme rebé el nom de la Font dels Àngels, en honor de la Patrona de Pollença. Tanmateix, com que l’aigua eixia de dins la boca d’un lleó esculpit en pedra de Santanyí per Sebastià Vives, prest aquest indret va ser conegut com El Lleó, topònim que encara avui conserva.

El 1826 es construïren un abeurador i uns rentadors públics, i alguns anys més tard, entre 1833 i 1836, s’alçaren uns porxos. En alguna d’aquestes intervencions va ser destruït aquell famós lleó de pedra. Molts d’anys més tard els rentadors desaparegueren en el context d’una reforma urbanística efectuada el 1969.

No serà fins el 2005 que es tornarà a recuperar la font amb forma de lleó.

El pont romà

El pont creua el torrent de Sant Jordi i comunica la vila de Pollença amb la zona de l’Horta i de Ternelles.

Es tracta d’un pont de pedra format per dos arcs desiguals, separats per una columna central, amb dos esperons de planta triangular (a favor i en contra del corrent d’aigua), sobre els quals s’obri un arc de descàrrega de petites dimensions, també de mig punt.

Fins a finals del segle XIX va ser l’únic pont per creuar el torrent de Sant Jordi i un dels escassos ponts de pedra d’aquestes dimensions existents a Mallorca. La seva construcció es perd en el temps, ja que se’n desconeix l’any exacte. La primera notícia data de 1403, i aleshores ja s’havia d’adobar. Tanmateix, i a pesar del seu topònim, el més probable és que es tracti d’una construcció medieval, per ventura duta a terme pocs anys després de la conquesta catalano-cristiana, quan Pollença estava dominada per l’orde del Temple. A l’època medieval era conegut com a pont de Cubelles.

El Museu de Pollença

El Museu de Pollença (hyperlink a la URL del Museu) està ubicat a l’antic convent dels dominics -construït entre 1588 i 1616. Nasqué oficialment el 1975, i amb el temps, la col·lecció de pintura (hyperlink a la col·lecció del Museu) ha augmentat i el fons del museu s’ha enriquit amb peces de caràcter arqueològic, un mandala budista, la col·lecció Atilio Boveri i les obres guanyadores del Certamen Internacional d’Arts Plàstiques.

S’ha de destacar que el Museu recull la gran importància que han tingut les arts plàstiques a Pollença. A principis del segle XX arribaren pintors de la talla de Santiago Rusiñol (hyperlink a la fitxa de l’autor), Joaquim Mir (hyperlink a la fitxa de l’autor), Atilio Boveri (hyperlink a la fitxa de l’autor) i, més tard, Anglada Camarasa (hyperlink a la fixa de l’autor), Tito Cittadini (hyperlink a la fitxa de l’autor) i d’altres, els quals arribaren a formar una autèntica colònia d’artistes a Pollença.

Tot i que la colònia finí amb l’esclat de la Guerra Civil, la seva influència no s’esvaí. De fet, es materialitzà el 1962 amb la creació del “Salón Estival de Pintura”, després conegut com el Certamen Internacional d’Arts Plàstiques que, amb els seus ja nombrosos anys d’història, ha nodrit bona part del fons del Museu de Pollença.

Can Llobera de Plaça

Can Llobera de Plaça és el nom popular amb què és conegut el casal d’una important família de notables de Pollença.

Podem datar la primera notícia d’aquesta casa i dels seus propietaris l’any 1515, quan era de Miquel Serdà. A finals del XVIII entrà el llinatge Llobera, amb Gabriel Llobera Serra; aquesta família es convertí en una de les més representatives econòmicament de la localitat, i arribà a ocupar el segon lloc en les llistes de majors contribuents a principis del segle XX.

La casa actual és fruit de dues grans reformes realitzades durant la segona meitat del nou-cents. Així, Gabriel Llobera Cànaves inicià una reestructuració de la casa el 1854 que durà diversos anys. El seu fill, Pere Llobera Garau, que va ser president de la Diputació Provincial, enllestí la darrera reforma entre els anys 1889 i 1896, que no baratà res d’essencial però que li donà l’aspecte ornamental actual. D’entre els seus elements més característics destaca la majestuosa escala imperial que connecta la planta baixa amb el primer pis. Per altra part, formalment l’edifici es defineix per un cert gust pel classicisme i la senzillesa de línies.

Actualment és propietat de l’Ajuntament de Pollença.

La plaça de l’Almoina

La plaça de l’Almoina era el centre de la Pollença medieval. Es tracta d’un indret de petites dimensions i el seu nom ve motivat perquè aquí hi va haver, fins el segle XVIII, la casa de la Universitat i de l’Almoina, la institució benèfica de Pollença que assistia els pobres. El 1714 l’edifici fou venut i el seu producte invertit en la construcció de la nova església parroquial. A la façana de la casa encara hi ha una imatge de Sant Vicenç Ferrer, col·locada per primer cop el 1678 en record del dia en què el dominic predicà a Pollença l’any 1413.

Des de 1827 una font amb forma d’hídria presideix la plaça. Va ser un dels primers punts d’aigua potable de què gaudiren els pollencins provinent de la canalització de Ternelles, inaugurada el 1813 a la zona dels Fiters. Un gall de ferro, símbol de Pollença, corona l’hídria des de la seva inauguració, és per això que aquest indret també es coneix popularment com la plaça de la font del gall.

Per últim, en aquest indret és on es produeix la topada entre l’heroi local Joan Mas i el corsari Dragut, durant el simulacre de Moros i Cristians que se celebra cada 2 d’agost.

La plaça Vella

Es tracta de l’antiga plaça reial de Pollença. És d’origen medieval i fins a la construcció de l’actual plaça Major, el 1857, va ser la més important de la localitat. Els carrers pròxims, General Bosch, Mallorca, Antoni Maura..., són els més antics de la vila i sembla ser que tot el conjunt forma part del primitiu nucli urbà de la vila. En aquesta època la plaça estava porticada i a més d’algunes cases particulars, també era l’indret de l’escrivania, la carnisseria o la peixateria. Tenia dos arbres emblemàtics al seu centre, un om i un lledoner.

La plaça està presidida per un lateral de l’església parroquial, amb l’anomenat portal de les dones, i, perpendicular a aquest, la casa de Can Llobera, corresponent a una antiga família de notables de la vila, els Llobera de Plaça. La casa actual és fruit de dues grans reformes realitzades durant la segona meitat del vuit-cents. Així, Gabriel Llobera Cànaves inicià una reestructuració de la casa el 1854 que durà diversos anys. El seu fill, Pere Llobera Garau, que va ser president de la Diputació Provincial, enllestí la darrera reforma entre els anys 1889 i 1896, que no baratà res d’essencial però que li donà l’aspecte ornamental actual. D’entre els seus elements més característics destaca la majestuosa escala imperial que connecta la planta baixa amb el primer pis. Per altra part, formalment l’edifici es defineix per un cert gust pel classicisme i la senzillesa de línies. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Pollença.

En un altre ordre de coses, cal dir que en aquest indret és on es clava des de temps immemorial el pi de Sant Antoni; és, per tant, el centre de la festa de dia 17 de gener. El pi, d’uns 20 metres d’alçada, roman a la plaça fins l’arribada de la quaresma.

La plaça Major

L’actual plaça Major va ser una creació del segle XIX, concretament entre el 1854 i 1857, i va suposar la supressió de la major illeta del casc urbà i l’obertura de tres nous carrers: l’actual carrer de Colom, del Sol i els vials dels voltants de la plaça.

Fou possible gràcies al trasllat del cementiri d’origen medieval a fora vila, a partir del 1821, la desamortització dels béns immobles de la Casa de l’Hospital i la privatització dels seus terrenys. Responia a la necessitat de crear un espai públic més gran com a conseqüència del creixement demogràfic que experimentava Pollença. Es va concebre, per tant, de majors dimensions que l’anterior plaça de la vila o reial, actualment coneguda com la plaça Vella.

Des de la seva construcció s’ha convertit en el centre social de Pollença. Destaquen la celebració dels mercats dominicals, concerts de música popular, revetlles, actes festius diversos, i també la presència als seus voltants de la Parròquia, el Club Pollença i nombrosos establiments de restauració, que converteixen aquest indret en un autèntic punt de trobada per als pollencins.

Tot i que no ha baratat de dimensions, ha sofert diverses reformes en el segle XX, ja sigui en el paviment, en determinats elements arquitectònics, en el mobiliari urbà o en els vials dels seus voltants. La plaça actual és fruit de la darrera d’aquestes intervencions, que va tenir lloc el 1999.

Plaça i Monument Costa i Llobera

El 16 d’octubre de 1972, en el marc dels actes del cinquantenari de la mort de Miquel Costa i Llobera, va ser inaugurat el monument en honor del gran poeta en llengua catalana. En aquests moments, encara faltava acabar d’enllestir la plaça-avinguda situada davant el monument, prolongació de Via Pollentia. Fins el juliol de 1977 aquesta nova entrada de Pollença no serà inaugurada oficialment.

L’autor del projecte fou l’arquitecte Pere Garau Sagristà.

Abeurador de Sant Isidre

Es tracta d’un abeurador i font pública construïda el 1871 per bastir d’aigua potable, provinent de la font de la vila, els veïns d’aquesta barriada. Com el seu nom indica i pel fet d’estar en una de les sortides de Pollença, també era un abeurador per a les bísties.

Està presidit per una imatge de Sant Isidre, patró dels pagesos, actualment una còpia de l’original.

Pou del Verger i Pou dels Tiradors

Segons Mateu Rotger a la vila de Pollença hi havia vuit pous públics o d’ús comú durant l’edat medieval i moderna. Eren el pou de les Eres de Castelló, de n'Amada, dels Tiradors, del Verger, del Padró, del carrer de Mallorques, de la torre de l’església de l’Almoina, i d’en Marí. D’aquests només resten visibles, encara que tancats al públic, el del Verger i el dels Tiradors.

S’ha de dir que aquest darrer pren aquest nom perquè estava situat a l’indret on els homes d’armes de Pollença anaven a practicar el tir amb la ballesta.

El moll de pescadors

El primer moll d’embarcament es va construir entre els anys 1826 i 1829, “para que se pudieran cargar los efectos en las barcas sin necesidad de echarse los hombres al mar”, tal i com es recull a l’acta municipal de 8 de gener de 1825.

Per aquest motiu, els pollencins començaren a anomenar col·loquialment aquest lloc com “U Moll”, fins i tot en el padró de 1860 es nomena com “El Moll”. Llavors només hi vivia el patró Francesc Enseñat i nou persones més, totes elles de la seva família.

No serà fins el 5 de gener de 1865 que el Govern Central concedirà l’anhelada habilitació del port de Pollença com duana de quarta classe. Això permetrà exportar mercaderies, fins i tot a l’estranger, i importar en règim de cabotatge, és a dir, productes nacionals. Tot plegat es va celebrar amb una gran festa l’11 de juny del mateix any.

La duana i el creixement de l’activitat pesquera provocaran una primera consolidació del nucli de població. Tant és així, que el 1900 els residents ja eren prop d’un centenar. Amb el nou segle, el Moll també destacà com a lloc residencial, primer per a les classes benestants locals i illenques i després de la Primera Guerra Mundial es convertirà en un nucli pioner del turisme internacional. No debades, el 1930 eren set els hotels oberts en aquest indret, al marge d’altres fondes o cases de particulars llogades als turistes.

Actualment, el Moll o Port de Pollença té prop de 7.000 habitants i encara conserva elements de la seva època fundacional.

La parròquia de la Mare de Déu del Carme del Port de Pollença

La primitiva església del Port de Pollença estava dedicada a Sant Pere i fou acabada el 1909. Es tractava d’un esglesiola situada a la primera línia de la costa, al final de la carretera que connectava amb la vila.

El creixement del nucli del Moll va fer evident que aquell temple no era suficient per a tota la comunitat. A més, durant la Guerra Civil es va elevar l’antiga vicaria in capite de Sant Pere del Port de Pollença, a la categoria de parròquia, sota el nom de la Mare de Déu del Carme, el 24 de maig de 1938. El seu primer ecònom fou el qui més endavant seria el gran biògraf de Miquel Costa i Llobera, Bartomeu Torres Gost. Tanmateix, durant la guerra no es va poder acabar el nou temple parroquial començat el 1934, seguint uns dibuixos de Tito Cittadini, i la seva finalització va haver d’esperar uns anys. Concretament, dia 11 d’agost de 1940 fou beneïda la primera fase de l’església parroquial del Moll.

L’església és obra de l’arquitecte Josep d’Oleza i respon a l’estil neogòtic. El 1996, amb la construcció del campanar, es donà per enllestida la seva construcció.

L'Atalaia d'albercuix

Un dels llocs més visitats del municipi de Pollença és Formentor. Però abans d’arribar a la mítica platja, hi ha dues aturades obligatòries per als visitants: la primera és el mirador de la Creueta amb el Colomer de fons, i la segona és la talaia d’Albercuix, des d’on s’obté una imponent vista de la badia de Pollença.

La talaia d’Albercuix es troba dalt d’un cim, a 390 metres sobre el nivell de la mar, al qual s’accedeix mitjançant una carretera construïda per presos polítics durant la Guerra Civil. La torre fou construïda a finals del segle XVI dins les terres de la possessió d’Albercuix, i s’integrà en el sistema de defensa de l’illa de Mallorca ideat per Joan Binimelis. Amb l’ajuda de senyals de fum, durant el dia, o de foc, durant la nit, les novetats eren trameses de talaia a talaia fins arribar a la torre de l’Àngel de Ciutat, des d’on s’organitzava la defensa oportuna.

L’edifici que dóna nom a l’indret és una torre troncocònica amb una cambra principal situada a uns quatre metres d’alçària on està ubicat l’únic punt d’accés, té coberta de volta i un matacà sobre l’entrada. L’obra de la torre és de pedra i morter amb les parets interiors i exteriors referides. Segurament en el segle XIX va ser complementada amb una construcció annexa segons es dedueix d’una notícia de 1856, any en el qual la talaia i una caseta foren traspassades al Ministeri d’Hisenda amb un valor de 1.800 pessetes. Poc temps després deixà de ser útil per a l’Estat i passà a mans privades durant uns anys. Actualment és propietat pública i pot ser visitada per tothom.

En aquest indret, el visitant, a més de gaudir d’un edifici històric de finals del cinc-cents i evocar l’època en la qual el corsarisme era omnipresent a Pollença, podrà gaudir d’un paisatge sense parangó, d’especial interès per als amants de l’ornitologia.

La fortalesa d’Albercuix

Es tracta d’un edifici defensiu conegut com “La Fortalesa”. Fou construït entre el 1682 i el 1692 seguint la traça de Vicenç Mut i Martí Gil de Gainza, tot i que el 1628 ja havien conclòs unes primeres obres que després donaren com a resultat un edifici inservible. La construcció que ara es pot veure és de planta hexagonal, edificada amb cantons de marès. Les parets formen un peu de murada molt inclinat que acaba en el cordó; a sobre hi ha el parapet de la terrada. Consta de planta baixa, pis i plataforma superior, amb una superfície total de 1.472 metres quadrats. No cal dir que la seva missió original era defensar la badia de Pollença de les incursions corsàries, per això, quan en desaparegué el perill l’Estat va decidir alienar-la. Així, a finals del segle XIX fou venuda a Pere Llobera; el 1919 la comprà Roberto Ramaugé qui féu una sèrie de transformacions a l’edifici per tal de donar-li un ús residencial tot canviant bona part de la seva ornamentació. De fortalesa militar, el recinte es transformà en un lloc paradisíac on es reunirien noms cèlebres de la cultura com Andrés Segovia o José Decreff, escultor que participà en la decoració del recinte, i bona part de la nòmina d’artistes que per aquelles dates estaven relacionats amb Pollença. Evidentment, el nom de la Fortalesa ja aniria sempre unit al de Ramaugé.

El 1936 passà a formar part de l’Exèrcit de l’Aire, amb la qual cosa reprengué el seu primitiu ús militar. Entre aquesta data i el 1984, moment en què tornà als hereus de Ramaugé, el seu patrimoni va restar en estat d’abandonament i en bona part fou espoliat. Tot i això, encara es conserven importants deixalles del seu esplendorós passat, com per exemple els capitells de les columnes esculpits per Josep Decreff. En l’actualitat s’hi han realitzat importants reformes i ha estat declarada Bé d’Interès Cultural.

Les coves prehistòriques de Sant Vicenç

Dins la zona coneguda com l’Alzinaret de Sant Vicenç, al començament del nucli del mateix nom, es poden veure unes coves artificials d’enterrament datades entorn del 1600 aC, època del bronze mig (pretaliòtic).

Es tracta d’un conjunt de coves que ja foren descrites per Joan Binimelis el 1593. De les catorze que hi havia el 1887, actualment només en queden sis, les quals es poden visitar. Aquestes coves presenten diverses tipologies: unes són de planta circular i sostre de volta, i d’altres tenen una tipologia més complicada, com la coneguda per “núm. 7 de Hemp”, que té avantcambra, una sala principal allargada amb nínxols laterals, una trinxera central i bancs als costats amb prestatges. Ara bé, de les excavacions realitzades s’han trobat molt poques restes, ja que des d’antic foren espoliades. L’únic destacable és un ídol bètil, totalment original dins l’arqueologia mallorquina, i alguns fragments d’os (botons amb perforació amb forma de V). Les coves de Sant Vicenç, la de Son Sunyer (Palma) i la de Son Toni Amer (Campos) formen el conjunt més important de necròpolis amb hipogeus de tipus mediterrani excavats a la roca.

Coves Blanques

Es tracta d’un conjunt de coves artificials realitzades per soldats republicans, en qualitat de presoners, durant la postguerra civil. Els treballs s’iniciaren el setembre de 1940 i segurament acabaren el 1942. Tenien l’objectiu de construir un camí d’accés i una sèrie d’emplaçaments per a bateries de costa, amb els corresponents polvorins excavats dins la roca. De totes formes, les peces d’artilleria s’arribaren a col·locar.

L’indret és un perfecte testimoni de la repressió que efectuà el règim franquista sobre els presoners de guerra i dels temors de l’època d’una invasió aliada. A més, Coves Blanques ofereix una inaudita visió del paisatge de la Serra de Tramuntana en aquesta zona.

 

El far de Formentor

El 1863 s’inaugurà el far de Formentor en el context de la construcció d’una sèrie de fars en el litoral illenc. De totes formes, aquesta fou la més dificultosa a causa de la seva localització en un dels paratges més agrestos i incomunicats de Mallorca. La seva dificultat era tal que, en primer terme, el 1857, va implicar l’obertura d’un camí especial per tal de portar els materials al lloc de l’emplaçament del far. Només en aquesta fase s’esmerçaren dos anys i mig, i el treball el feren grups d’obrers de més de 200 persones i brigades especials.

Les cases i la seva torre de 22 metres de alçària estan situades a 210 metres sobre el nivell de la mar. Actualment, és el far que gaudeix del plànol focal situat a major alçària de totes les Balears. Lògicament, des d’aquest indret es pot observar una impressionat vista de la part més septentrional de la serra nord. A més, el viatger podrà gaudir dels serveis de restauració que s’ofereixen als antics habitatges dels faroners, de fet, en el dia d’avui la feina d’aquests ha estat substituïda per un senyal solar i telecontrolat.

 

Dr. Pere Salas Vives

Arxiver de l’Ajuntament de Pollença

Fotografies: Xesca Serra

Imatges: 
Vista des del Port de Pollença -Xesca Serra
La Fortalesa-Xesca Serra
Cala carbó-Xesca Serra
Vista des del Port de Pollença -Xesca Serra
Vista des del Port de Pollença -Xesca Serra
Cala Figuera-Xesca Serra
Vista des del Port de Pollença -Xesca Serra
Cala Sant Vicens-Xesca Serra
Cala Sant Vicens-Xesca Serra
Cala Sant Vicens-Xesca Serra
Platja de Formentor- Xesca Serra
Platja de Formentor- Xesca Serra
Platja de Formentor- Xesca Serra
Platja de Formentor- Xesca Serra
Platja dels Tamarells- Xesca Serra
El Moll dels pescadors- Xesca Serra
El Moll dels pescadors- Xesca Serra
El Lleó
El Lleó
La parròquia de la Mare de Déu del Carme del Port de Pollença
La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença
La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença
La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença
La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença
La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença
La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença
El Puig de Pollença
El Puig de Pollença
El Puig de Pollença
El Puig de Pollença
El Puig de Pollença
El Puig de Pollença
El Puig de Pollença
Església Roser vell
Església Roser vell